Capítol 3


L’ENIGMA DE LES ESTÀTUES BESSONES

Vam anar cap a aquella llum que brillava tant. Intrigats.

Quan hi érem davant, ens adonàrem que era una petita llàgrima que queia lentament per la galta de l’estàtua del Nano 1... Podia ser la mateixa que havia restaurat l’avi Miquel? Per què plorava?

En Nil, que era un gran investigador perquè es fixava molt en els detalls, va dir:

–Ostres, el Nano 1 potser ja l’han restaurat dos cops! Segurament a causa del temps; ha patit molt, pobret...

I en Pol afegí:

–Sí. El pas del temps i la pena, perquè sempre ha estat tan sol allí, a la Rambla... Sempre mirant l’aigua com raja, com esperant que passi alguna cosa... Pobret Nano, sempre tan solet...

I mirant-lo als ulls, amagats sota el barret, li va dir:

–Entenc molt bé que ploris! Jo tampoc podria viure ni un sol dia separat del meu germà bessó. No ploris, que ara per fi ets a Barcelona, molt a prop seu...

I en un gest de tristesa, l’agafà de les mans per consolar-lo. Ens vàrem quedar tots bocabadats quan, de sobte, l’estàtua va dir:

–“Ego non invenio fratrem me plus quam putas”.

Durant uns instants, tots amb la boca oberta, ens miràvem l’estàtua, com buscant una resposta... Era increïble, havia parlat!


Llavors el Pol va dir:

–Que fort, l’estàtua parla... Hmmm... I em sembla que ha parlat en llatí.

La tieta Montse, com que sabia llatí, que n’havia estudiat a l’institut, va afegir:

 –Em sembla que ha dit: “Busca el meu germà bessó, que no tinc amb mi. Aconseguiràs més del que et penses”.

Llavors jo, amb un to detectivesc, vaig dir:

–Crec que hem tocat la tecla adequada. Això segur que aporta una pista molt important...

Tot seguit, en Pol li tornà a demanar:

–Estàtua, dóna’ns més pistes, sisplau!

–“Secundo inducit ad ianuam reseret claustra turpis est pars imaginis Columbo” –tornà a dir l’estàtua.

La tieta Montse, eficient com era, tornà a traduir:

–La clau per obrir la porta que us portarà a la segona part del mapa és a l’estàtua de Co.......

De cop i volta, abans que la tieta acabés de dir la frase, l’estàtua va deixar caure una altra llàgrima. En arribar a terra, es convertí en un medalló molt brillant i antic, que contenia un jeroglífic. Això sí que era cosa de màgia!

–UAAAUUUU! És la part de medalló que ens falta per completar el de l’estàtua de Colom! –vàrem dir tots a l’hora–. Gràcies, Nano!

Seguint les indicacions del nostre nou amic, el Nano 1, vam anar corrents cap a l’estàtua de Colom, amb els dos trossos de medalló. En arribar-hi, col·locàrem el nou tros de medalló junt amb l’altre que ja teníem, al mateix lloc on l’havíem trobat. De sobte, vam notar un tremolor estrany i es va començar a obrir un passadís secret davant nostre. Estava tot fosc. En aquell moment, la gran tieta Montse, que sempre té recursos, va treure el seu súper telèfon intel·ligent i la seva llum va il·luminar tot el passadís. Hi havia milers de jeroglífics per les parets, que ningú no sabia què volien dir. Com que era molt llarg, passada una bona estona estàvem cansats de caminar.

En Nil es va entrebancar amb una pedra que sobresortia de terra. De cop i volta es va obrir una porta secreta davant dels nostres nassos. La pedra era la palanca que havia activat el mecanisme perquè s’obrís!


Vam entrar en una sala, al final de la qual hi havia un cofre! De sobte, el llum del telèfon intel·ligent es va apagar, s’havia quedat sense bateria. Ens vàrem quedar totalment a les fosques. Les parets de la sala es van començar a fer més i més estretes i es tancaven a banda i banda. A cegues, començàrem a córrer cap al final de la sala, per no ser aixafats. Vam agafar el cofret i vam sortir just abans que les parets es tanquessin... Ufff... ens havíem escapat pels pèls!

En obrir el cofre vam trobar-hi un mapa... Imagineu-vos el que vam haver de passar per un simple tros de paper! O no? No, amics, aquell no era un simple tros de paper, ja que tenia les pistes que ens durien a un gran tresor!

Quan vam unir els dos trossos de paper, es va poder llegir:

“La profecia de les estàtues bessones ha començat, perquè tots els meus fills, a Barcelona per fi s’han trobat. N’hi ha dos que tenen un germà bessó; l’altre, no. Com que molt sols estaven, per a cadascun volia fer un germà, però moriré abans de poder acabar. Les cinc estàtues germanes són, i separades i tristes estan al món. Avui cada estàtua tornarà al seu lloc, i des d’allà començarà el joc. Per unir per sempre el cor dels bessons, haureu d’ajuntar les llàgrimes, quan es converteixin en medallons. Per cada llàgrima que els caurà, mig medalló haureu d’agafar. Uniu-los tots alhora, a mitjanit, si no la vostra sort per sempre s’haurà extingit. La ruta del mapa, pels passadissos soterrats heu de segui, i en el punt central, a les dotze, les heu d’unir. A partir d’aquí el tresor podreu descobrir”.

Ens vam quedar mirant el full, que semblava que era un mapa que unia Sabadell i Barcelona, a través d’uns punts molt estranys.

–Què volen dir, aquests punts? –es preguntà en Pol.

Era com si cada punt representés el punt on era cada estàtua. Hi havia tres punts a Sabadell i dos a Barcelona. Des del punt on es trobava cada estàtua, en sortia una línia. Al centre de la figura les línies s’unien en un punt.

–Que fort! Qui deu haver escrit aquest missatge? –ens preguntàrem tots.

–I diu que hem d’anar a buscar mitja llàgrima de cada estàtua i unir-les aquí –va dir la tieta Montse, assenyalant el punt central del mapa–. Si no, diu que caurà sobre nosaltres una maledicció! –afegí amb cara d’espant.

–Però el mapa ens porta al lloc on solen haver-hi les de Sabadell, i ara mateix allà no n’hi ha ni una, perquè són aquí, a l’Aquàrium. Es complirà igual la profecia? –digué en Pol, tan observador, com sempre.

–Ei nois! I com ho farem? Hem d’anar molt ràpids si volem arribar abans de mitjanit! –afegí en Nil.

–Suposo que els punts que les uneixen deuen ser els carrers que hem d’agafar per arribar-hi –vaig dir jo–. Però hem de cobrir cinc punts del mapa, hi ha cinc estàtues. I només som quatre... haurem d’avisar l’avi Miquel! Va, anem cap a la llum, sortim d’aquest lloc!

Quan arribàrem al passeig, en Nil veié un diari a terra i l’agafà.

–Ostres, mireu què hi ha, diu que avui a 2/4 de 6 de la tarda portaran les estàtues a Sabadell. S’està complint el que deia el mapa –digué amb cara d’ensurt.

De sobte, el telèfon intel·ligent de la tieta Montse va sonar. Quin misteri!

–Heu descobert res? –era l’avi Miquel–. Perquè jo sí –va dir.

L’avi ens explicà que, pensant, pensant, havia recordat una història que posava la pell de gallina. Es veu que en Josep Renom, l’escultor, mentre construïa les estàtues, va començar a estar molt estrany... deia que les estimava com si fossin les seves filles! Es va obsessionar tant que fins i tot va arribar a construir un germà bessó a cada una, perquè no estiguessin soles quan ell faltés. En fi, semblava com si les estàtues li haguessin pres el seny. Va morir en condicions estranyes mentre construïa el germà bessó de la tercera estàtua, la de la plaça de Jean Piaget de Sabadell. Abans de morir, li confessà “nosequè” d’un encanteri que passaria quan les estàtues estiguessin juntes a Barcelona... I “nosequè” d’uns passadissos subterranis que havia anat cavant i que connectaven amb els túnels dels Ferrocarrils Catalans i s’unien en un punt... Havia fet un mapa mentre cavava els passadissos. Sí, i hi havia un punt on passaria alguna cosa a mitjanit amb unes llàgrimes, quan totes estiguessin juntes en un mateix lloc... Sí, sí... era ben bé com un encanteri... Va afegir –mig confós, mig atabalat– que passaria una cosa molt dolenta si no es complia la voluntat dels seus fills. I ja no recordava més. Al pobre avi Miquel li fallava la memòria. Però aquest cop, deu n’hi do del que havia aconseguit recordar!

–Avi, vine corrents cap a Barcelona, et necessitem.

Quedàrem amb l’avi a l’estació dels Ferrocarrils Catalans de plaça de Catalunya.

Pujàvem les Rambles a corre-cuita i, en passar per davant d’una de les estàtues, en Nil s’aturà un segon:

–Tot això per què no ens ho va explicar la filla veritable de l’escultor. Per què ens ho volia amagar?

–Una nova incògnita més i cada cop menys temps per resoldre-la. Havíem de ser ràpids i hàbils, si volíem que la nostra sort no canviés de cop aquella nit.

Fi del 3r capítol

1 comentari:

  1. Nois i noies de 6è de l’Escola Enric Casassas: aquest capítol és trepidant! Hi passen moltes coses i hi ha molts enigmes per resoldre! Està molt bé!
    Només començar hi apareix l’estàtua que parla! Una bona sorpresa per als lectors. I les il•lustracions acompanyen molt bé tot el que expliqueu. L’estàtua parla i ho fa... en llatí! Aquesta és bona. Sort que la tieta Montse n’havia estudiat a l’institut, oi? I després diuen que el llatí no serveix per a res. I tant que serveix! Jo també en vaig estudiar, però fa tants i tanys anys que la feina que tindria per desxifrar el que diu l’estàtua.
    Tota la intriga amb l’estàtua de Colom està molt bé. Aquests dies, a més, el monument a Colom ha sortit força als diaris, o sigui que us ha quedat un capítol molt actual. A més, tinc debilitat pels passadissos secrets. M’encanten! A Barcelona n’hi ha molts, pel que es veu. Fins i tot hi ha un llibre, que es titula “La Barcelona subterrània”, on s’expliquen els mil y un racons que s’amaguen al subsòl de la ciutat.
    La història de Josep Renom i la seva obsessió per les estàtues té molta molla. I, finalment, el fet que l’avi Miquel hagi gosat anar a Barcelona pot donar molt de joc. Felicitats!

    ResponElimina

Digues la teva!