Capítol 4


UN DESENLLAÇ DAURAT

M’agradaria explicar-vos el final de la història amb molt detall, però se m’acaba la bateria de l’ordinador i, si el porto a l’habitació, estic segura que la tieta em prendrà el portàtil per acabar d’escriure ella la història! Està que trina! De fet, em crida per anar a sopar per prendre’m el lloc, però va, hi aniré ràpid, que la cosa està emocionant!

Ens havien passat tantes coses aquells dies que vam parar un moment, per recapitular tota la informació que teníem i no fer cap pas en fals. Com en les autèntiques pel·lis de detectius, vam anar dient tot el que sabíem fent una pluja d’idees. Vam decidir que:

  • Havíem de reunir les llàgrimes de les estàtues de Sabadell i de les de Barcelona.
  • Havíem de trucar a l’avi Miquel per dir-li que no vingués a Barcelona, sinó que anés a buscar el medalló de la font del Nen dels Càntirs de Sabadell i que ens trobaríem abans de mitjanit al punt central entre les estàtues bessones. 
  • Ens havíem de separar perquè teníem el temps just; i quan tinguéssim tots els medallons, ens reuniríem al punt central indicat al mapa. 

Va anar una mica així: primer vam veure que, misteriosament, el mòbil intel·ligent de la tieta encara tenia una ratlla de bateria. El vam posar en mode estalvi energètic i la tieta va trucar a l’avi Miquel per informar-lo de la situació. L’avi va veure bé la nostra proposta i es va posar a la feina.

Quan en Nil va tornar a engegar a córrer, va ser en Pol qui, amb la seva tònica habitual, va dir:

—Hmmmm... I si ens dividim?

—Crec que sí! És el que hauríem de fer... —vaig assentir.

—Pol, vine amb mi —va intervenir la tieta Montse—, anem a buscar el medalló del Nano 2 al magatzem. I vosaltres aneu a buscar el de la plaça d’Urquinaona. Quedem a les 6 a l’Fnac de plaça de Catalunya.

El Nil i jo vam anar cap a la plaça d’Urquinaona, Rambla amunt, per aconseguir les llàgrimes de l’estàtua del Noi dels càntirs. Vam córrer tot i més, però començàvem a notar el cansament de tots aquells dies. Un cop allà, ens vam desesperar. I us preguntareu... per què? Us he de confessar que al principi ens feia vergonya que tothom ens mirés, allà al mig del carrer, demanant a una font que ens plorés. I la veritat és que no ho intentàvem amb gaire entusiasme. Però a mesura que vèiem que el temps anava en contra nostra, ho vam intentar de totes les maneres que bonament podíem. L’hi vam suplicar agenollats, li vam fer petons als braços i a la cara, li vam parlar en els 3 idiomes que coneixem i fins i tot vam mullar-li les galtes amb aigua... però res de res! El nostre pla no funcionava.



A les 6 vam anar al lloc de reunió previst, a l’Fnac, però quan a 2/4 de 7 vam veure que allà no hi havia ningú (ni el Pol ni la tieta) vam decidir que havíem de fer alguna cosa més que mossegar-nos les ungles.

—Hem de trucar a la tieta Montse! Els deu haver passat alguna cosa! —deia en Nil tot nerviós—. Truquem, Àngels, truquem! Això no és normal!

—Però... com? —vaig esbufegar-li—. Si no tenim ni mòbil ni diners!

En aquell moment vaig recordar que per Reis havia demanat un mòbil, però no me l’havien portat perquè “no el necessitava”.

El Pol va anar a demanar diners a uns turistes que passejaven per allà, però no li feien cas. Mentrestant, vaig veure que uns altres turistes havien deixat unes monedes de propina a sobre la taula del cafè Zurich i, abans que el cambrer no ho veiés, em vaig afanyar a prendre-les. He de dir que no em sento gens orgullosa d’això, però era per una causa de vida o mm... vés a saber què!

—Tieta! On us heu ficat? —vaig cridar pel telèfon.

—Hola, Àngels! Ara t’anava a trucar, però no tinc bateria! Sembla que només puc rebre trucades... i, a més, no sabia com localitzar-te! Nosaltres som a Sabadell...

—A Sabadell?! Però si portem una hora esperant! Em vols dir què hi feu, aquí?

—Àngels, tranquil·litza’t! Quan hem arribat al magatzem hem intentat agafar les llàgrimes de la font del Nano 2, però quan estàvem a punt d’aconseguir-ho ha vingut un operari amb un carretó elevador i ha carregat l’estàtua a un camió. El Pol ha insistit que ens hi coléssim. Jo no volia... em feia molta por! Però si descobrien que érem al magatzem infiltrats, ens n’hauria caigut una de ben grossa! I si volíem aconseguir el medalló, era l’única opció!


—I... ho heu aconseguit?

—Sí, quan estàvem de camí el Pol ha aconseguit les llàgrimes. I vosaltres com esteu?

—Visca! La primera bona notícia de la tarda... Nosaltres, res de res. No hi ha hagut manera! —aquesta frase l’escric tal com va sonar. Un “visca” d’eufòria seguit d’un “res de res” ben trist.

—No us amoïneu. Quan anàvem cap als Ferrocarrils hem trobat l’avi Miquel amb la filla de l’escultor. Es diu Júlia. Ara ens explicava que abans no ens ha dit res dels medallons, perquè confiava que no aniríem a destapar tota aquesta història i preferia ocultar-la, però que ara que ens ha vist tan implicats, està disposada a ajudar-nos.

—Així doncs, esteu tots junts?

—Sí. Com que som aquí, anirem a buscar el medalló de la font dels Càntirs de Sabadell. Mentrestant, vosaltres haureu de buscar les llàgrimes de Barcelona. Àngels, aneu en compte! I truqueu-me sovint, i així anem parlant....

Quan li vaig explicar a en Nil, no es podia creure que el seu germà s’hagués atrevit a pujar al camió, i molt menys a convèncer la tieta perquè ho fes també.

Aquest cop vam anar cap a la font del Trinxa de la ronda de la Universitat, però tampoc no vam obtenir el que necessitàvem. L’espectacle que vam muntar era impressionant. És clar, imagineu-vos dos nens de 10 i 11 anys parlant sols amb una estàtua metàl·lica, pujant i baixant, saltant, suplicant... Semblàvem desesperats fent alguna cosa amb l’estàtua i es va originar una rotllana de turistes al voltant nostre. Quan ens vam cansar, vam parar un moment a seure al peu de l’estàtua. Llavors una estrangera va començar a aplaudir. Ens va desconcertar completament. Després, tothom la va seguir i finalment alguns nens ens van portar monedes...

El Nil i jo les vam recollir agraïts. I dissimulant.

Però ens faltava alguna cosa per aconseguir-ho! Ja eren més de les 7, i en 5 hores havíem de tenir-ho tot. Així que vam decidir que havíem de trucar un altre cop a la tieta Montse.



Vam aprofitar les monedes dels turistes per fer la trucada.

—Àngels! Per fi! T’he de dir una cosa molt important! —va afirmar la tieta Montse just despenjar el mòbil.

—Ja teniu el tercer medalló? —vaig demanar.

—No, però ja sé el perquè! Aquesta font dels Càntirs, la de Sabadell, la va fer l’avi Miquel. Acaba de recordar-ho ara mateix quan l’ha vist. I ens ha ensenyat una inscripció que va fer-hi fa molts anys, perquè creu que podia ser molt útil. Sembla que, abans de morir, el Josep Renom també li va dir nosequè d’uns passos per aconseguir medallons. I nosequè d’un poema. A l’avi ja li començava a fallar la memòria i va venir a escriure-ho aquí. Diu: “Tocant un bessó, que li parli en la foscor. Miquelet. 1974”.

Va resultar que aquella estàtua de Sabadell la va fer l’avi Miquel. I, com que era una rèplica de l’original, no plorava. Però sí que contenia una pista fonamental per aconseguir les llàgrimes de les altres! Amb això, vam entendre per què vam poder aconseguir les llàgrimes del Nano 1 oculta a la foscor del túnel i per què també ho van aconseguir la tieta i el Pol a dins el camió. I, en canvi, no ho podíem aconseguir nosaltres amb tota la llum del carrer!

El Nil es va treure la jaqueta, li va tapar els ulls i, tocant-la, va demanar a l’estàtua que plorés dues llàgrimes d’or. I la font, per sort, ho va fer. I us podeu imaginar, la de monedes que ens van portar llavors els turistes!

Després vam anar cap a les altres fonts i vam seguir els mateixos passos. Vam aprofitar els diners de la ronda de la Universitat per agafar un taxi fins a la font de la Diagonal. Totes les fonts, ens van donar les llàgrimes d’or i els medallons corresponents. Ja només ens faltava resoldre el misteri ajuntant tots els medallons. Ja eren les 11 del vespre i havíem de córrer cap al punt central.

Vam tornar a trucar a la tieta. No sé com encara li aguantava la bateria...

—Àngels! On us heu ficat? Ja patíem! Hauries d’haver trucat abans! —va dir la tieta tota preocupada.

—Hola, tieta! Ho sento, però no hem pogut! —no vaig considerar bé explicar-li tot el que havíem fet des d’un principi, perquè no teníem temps.

—Com esteu? Ja teniu els medallons?

—Estem bé. Sí, ara hem recollit l’últim!

—És genial! Ens veurem on indica el mapa d’aquí a 20 minuts... Veniu ràpid!

I així va ser com vam emprendre el camí cap al punt central.

Quan vam arribar, la tieta ens estava esperant amb els braços oberts. Em va fer una abraçada que quasi que trec l’estómac per la boca. Només ens quedaven uns minuts per a les 12 de la nit i encara havíem de trobar el punt, seguint el mapa. Vaig treure el mapa de la motxilla per ficar-hi tots els medallons. I la tieta va treure el mòbil, que a més de la foto del mapa ens anava il·luminant.

Seguint les indicacions del mapa vam anar cap al punt central. Mentre anàvem caminant, amb la llanterna vam veure les petjades d’ésser inhumà que havia trobat de baixada a Barcelona i que anaven en la mateixa direcció que nosaltres. Quin misteri! El Nil va observar que, a mesura que anàvem avançant, aquestes petjades es feien més grans i cada cop semblaven més humanes.

Mirant les petjades, vaig fer un pas en fals i em vaig entrebancar. Plaaf! Vaig caure rodona a terra i, com que portava la motxilla oberta, van caure tots els medallons a terra, sobre la tela del mapa. Es van il·luminar en la foscor i es van distribuir de manera que formaven una forma rodona. A poc a poc, van començar a voltar sobre si mateixes, com un remolí.

De sobte, a terra es va formar un forat i va pujar una plataforma amb una bola gegant d’or. A mesura que ens apropàvem a les 12 de la nit, aquesta bola anava agafant la forma de 6 persones. I aleshores, en Nil, tan observador, va dir:

—Mireu! Si som nosaltres!

Efectivament, la bola daurada va acabar formant una estàtua d’or amb la forma dels descobridors del misteri, és a dir, nosaltres mateixos. Un encanteri creat pel Josep Renom feia molts anys. I acabat de resoldre.

I... us podeu imaginar qui va venir a buscar l’estàtua daurada per portar-la cap a la Rambla de Sabadell? Doncs el mateix obrer amb el camió de trasllats d’estàtues on s’havien colat la tieta Montse i el Pol, unes hores abans.




Bé, us he de deixar perquè se m’acaba la bateria del portàtil i la tieta em crida per sopar!

Arreveure!

1 comentari:

  1. Hola, nois i noies de 6è de l’Escola Jesús Salvador!
    D’entrada ja hi ha una cosa que m’ha agradat molt i és que heu fet una recapitulació de tot el que havia passat abans. Això és molt bo perquè li faciliteu la feina al lector. Quan en una història passen moltes coses i molt de pressa, està bé fer això que heu fet: recapitular. Bona idea!
    També heu sabut conservar el to amb què l’Àngels va explicant tota la història. Això no és fàcil de fer! Però ho heu aconseguit!
    He rigut molt amb tot això dels turistes que els donen monedes! I amb la imatge de dos nens parlant amb una estàtua metàl•lica!
    Quins dibuixos més divertits! En sabeu molt!
    I el final té màgia: l’estàtua màgica que té la forma dels descobridors del misteri. Segur que a l’arquitecte Josep Renom li hagués agradat molt haver creat un encanteri com aquest.
    Us felicito molt i molt!

    ResponElimina

Digues la teva!