Capítol 2

ANEM PER FEINA

Ara que tenim tot un equip (Àngels, Montse, Pol i Nil), anirem per feina!

–Quina font vols anar a veure primer, Àngels? –va preguntar-me la tieta.

I vam anar intervenint:

–Evidentment, la de la Rambla! –vaig dir jo.

–Però quina de les dues, Àngels? –va interrogar-me el Pol.

Després d’uns moments en silenci, com si hagués passat un àngel, vaig contestar:

–No ho sé. Primer hauríem de mirar què sabem de les tres fonts, no?

El Nil, sense pensar-s’ho, va agafar l’ordinador que jo havia deixat “penjat” just quan la meva tieta va entrar arrauxada. Remenant... (perdó!)... “navegant”, com corregiria la meva profe, vam trobar molta informació. Primer vam descobrir que les dues fonts de la Rambla, creades per Josep Campeny Santamaria el 1919, eren una rèplica de les que ja havia fet a Barcelona. També vam descobrir que hi havia participat l’arquitecte Josep Renom Costa, nascut a Sabadell. A la pàgina web on vam entrar, hi deia que aquest escultor “El 1911 va guanyar el concurs per realitzar tres fonts ornamentals a Barcelona i que es van instal·lar el 19 de desembre de 1912. Una és la font de la Granota, obra escultòrica situada davant del Palau Robert, a l'avinguda Diagonal de Barcelona (...). Les altres dues obres són la font del Noi dels Càntirs, situada a la plaça Urquinaona de Barcelona, i la font del Trinxa (ronda Universitat-Pelai)”. I en canvi, vam trobar que al web de l’ajuntament de Sabadell ens informava que: “La font de la Rambla cantonada carrer del Jardí s’anomenava ‘Els Nanos 1’ i que la de més avall, en direcció a Barberà del Vallès, era ‘Els Nanos 2’”.

–Bufa! Quanta informació! Ara hem de saber què en fem –va sentenciar la tieta Montse.

–Anem a preguntar-ho a l’avi Miquel! –vaig dir sens dubte.

Vam anar a la residència i tots ens vam dirigir cap a la sala on jugaven al dòmino. L’avi Miquel n’era expert. En veure’l, li vam fer un resum de tot el que ens havia passat. Bé, primer la tieta Montse ens va presentar i, finalment, els nervis van poder més i jo vaig dir molt seriosa:

–Avi Miquel, volem anar a buscar el tros de mapa que falta!

I ens va respondre rient:

–Ha, ha, ha... No el trobareu! Però, no sé a quina de les dues estàtues podríeu anar a buscar-lo. Només sé qui les va construir. Viu al carrer Tres Creus, 260.

Tots vam anar a casa del senyor que les va construir. Pel camí vaig dir al Nil:

–Nil, quina és la tercera estàtua que tu dius?

–Ah, sí! Jo deia la font del Noi dels Càntirs, que és al meu barri, a la plaça que hi ha a prop de l’estació dels Catalans, la primera.... la de... Hmmm... Si! Ja recordo el nom, la de Sabadell-Estació.

–I com ho saps? —vaig continuar.

–És que el meu avi... Ep! Que jo també l’escolto, eh!... Doncs com deia, el meu avi, un dia que vam passar per allà, em va explicar que té una foto on hi és ell amb la font acabada de traslladar des de la pl. del Dr. Robert.

Mentre nosaltres parlàvem, vam arribar al carrer de les Tres Creus, 260. Vam trucar a la porta i en va sortir una senyora:

–Hola! Aquí hi viu el senyor que va construir les estàtues dels Nanos que hi ha a la Rambla? –va dir la tieta.

I la senyora, sorpresa però amable, va contestar:

–Nooo! –amb un petit somriure a la cara–. Es va morir fa uns quants anys. Jo sóc la seva filla.

I mirant-nos de fit a fit, ens va convidar a entrar i a parlar mentre prendríem un got de llet amb galetes.


Resulta que l’avi Miquel va donar un tros de mapa a aquella senyora de la qual estava enamorat. Bé, ella no ho va dir clarament, però ho vam deduir per la cara que posava cada vegada que anomenava l’avi Miquel. I que el seu marit, també restaurador d’estàtues, va emportar-se’l i el va col·locar a dins d’una de les estàtues originals de l’escultor Josep Campeny a Barcelona.

Però el Pol, un xic embolicat, va preguntar:

–Però... les estàtues segueixen a la Rambla?

I la senyora va aclarir:

–El meu marit va pensar que l’havia d’amagar i com que havia d’anar a Barcelona, ja que tenia una feina a l’estàtua del descobridor d’Amèrica...

–Ah!, Cristòfor Colom –va interrompre el Pol.

–Sí! I va pensar que potser era un bon lloc, mentre en trobava un de millor. Recordo també que va fer una peça que encaixava en un lloc del monument, com si fos una medalla amb símbols egipcis, una peça que obria alguna cosa i... bé, des de llavors jo ja no recordo què va passar.

Després d’uns segons en silenci, la tieta, agafant-me del braç de mala manera i donant un cop de peu al Pol i al Nil, s’aixecà i li va dir com una metralleta:

–Ho sento molt per la seva mort, gràcies per la llet amb galetes, però ens n’hem d’anar. Adéu!

I vam marxar cap a la Rambla.

La meva tieta semblava amoïnada per no trobar el tros de mapa... Posava una cara tan lletja que abans de mirar-me-la preferiria menjar-me un plat de verdures... Sona malament, però no em podia aguantar.

Quan vam arribar a la font dels Nanos 1 o de la Granota, la que té el peu amunt, ens vam quedar bocabadats. Hi estaven fent obres! I, com que som uns cracs, vam preguntar a uns dels paletes:

–Perdoni, on és l’estàtua?

–Hem tingut l’ordre de traslladar totes les estàtues on hi ha nens a Barcelona, allà estaran millor.

–Però... sap on? –va dir suaument la tieta.

–Ah! Cap allà al port, pel monument a Colom –va contestar un altre paleta.

Jo encara tenia la boca oberta, des de la precipitada i arrauxada sortida de la casa de la filla de l’arquitecte Josep Renom, i no la vaig tancar. Vam marxar cap a casa; jo estava molt desanimada, els meus dos amics bessons, un xic embolicats i la tieta Montse, desconcertada. Vaig arribar a casa i em vaig quedar estirada al sofà.

L’endemà, al matí, després d’un quart d’hora de “navegació” per Internet, vaig sentir el timbre: diiiiingdooooooong, diiiiingdooooooong..., multiplicat per 10 vegades seguides. Semblava que a algú li havia tocat la loteria. Vaig obrir i em vaig trobar LA TIETA:

–Àngels! Un amic d’un amic meu m’ha deixat el cotxe! Podem anar a Barcelona! –em va dir tot cridant amb el seu estil d’anar afegint admiracions a les seves paraules.

Jo vaig contestar volent semblar una investigadora experta:

–D’acord! Però anem amb cautela (una paraula de la tele). Primer anem a buscar el Pol i en Nil, els nostres col·laboradors.

Els vam anar a buscar i vam marxar cap a Barcelona. Per l’autopista ens vam perdre. Jo estava molt estressada, però al final la tieta va trobar el camí.

Gairebé arribant a Barcelona, em va venir un pipí terrible. Carai, que oportú! Vam baixar del cotxe i jo, corrents, vaig anar a un bosc que amb la llum del Sol semblava un bosc encantat de conte. Al bosc hi havia petjades interessants, vaig anar corrents cap a la tieta, el Pol i en Nil, i vaig suggerir que, després de l’afer (una altra paraula de la tele) que ens portava a la capital, podríem seguir-les i iniciar una altra investigació. Tenien una forma molt estanya; semblava que tenien forma d’un ésser inhumà.

Van aparcar i vam anar al monument de Colom, un dels més turístics de Barcelona. Quan vam veure el guarda, el Pol, sense esperar, li va dir:

–Perdoni! Sap si per aquí hi ha uns símbols egipcis?

El guarda, sorprès, ens va dir:

–I si us contestés que sí? Per què ho voleu saber?

I el Nil ràpidament va dir:

–És que estem fent un joc de pistes d’un esplai i els nostres monitors...

–Doncs, sí. Allà hi ha un medalló egipci molt petit, al costat de la porta de pedra.

–Uaaauuu! –vaig exclamar.

El Pol i el Nil, amb molta imaginació van dir:

–Segur que el medalló real s’encaixa en algun lloc i s’obre un passadís secret!

El guarda es va posar a riure i afegí:

–Hi ha una llegenda que diu que aquí, a sota, hi ha un de passadís secret. Ha, ha, ha...!

I més tranquil·la, la tieta afegí:

–I... ja que hi estem posats, sap si han portat unes estàtues de Sabadell?

–Ah! Sí. Avui mateix he sentit uns companys que deien que se’ls havia girat feina perquè havien portat unes peces per restaurar al magatzem de l’Aquàrium.

Vam decidir anar a mirar aquell possible medalló, em recordava una medalla que portava una veïna que havia anat a Egipte per vacances. Vam veure que tenia aquests símbols:

La tieta, que portava un telèfon intel·ligent, va buscar per Internet una pàgina per traduir jeroglífics egipcis i vam creure que es podia llegir: “Sóc molt a prop d’aquí”. Jo portava, per casualitat, a la bossa de “detectiu”, una mica de plastilina i vaig fer-ne un motlle per poder-ho estudiar més detalladament.

Després vam anar cap a l’Aquàrium. Quan vam arribar ens vam distreure un xic mirant els peixos. “Que guais!” Però el temps corria i vaig intentar posar ordre i vaig dir que havíem d’entrar al magatzem. Tots vam buscar dissimuladament quina era la porta que portava al magatzem i...


–Que fosc que és aquest lloc!

I la tieta Montse, que sempre té solucions als problemes, va agafar el seu mòbil i va il·luminar l’estança.
–Oh! Mira allò que brilla tant!


Fi del 2n capítol

4 comentaris:

  1. Hola, nois i noies del CEIP Miquel Martí i Pol! Sóc l’Anna Cabeza, l’autora del primer capítol.
    Molt bé aquest segon capítol que heu escrit! Heu fet bona feina.
    Trobo molt encertat que feu aparèixer a l’avi Miquel. Ah, i hi ha una frase que m’encanta: “És que el meu avi... Ep! Que jo també l’escolto, eh!....”. Veig que heu captat bé això de l’ofici d’escoltadora. Oi que és interessant això que fa la tieta Montse?
    Igual com els vostres companys d’altres fils també heu sabut mantenir el caràcter dels personatges. Això és difícil de fer. Us ha anat bé la guia de personatges que us vaig fer?
    Més coses que m’han agradat: que aparegui el monument a Colom, els jeroglífics egipcis, l’Aquàrium... És bo que apareguin altres escenaris i no quedar-se només a Sabadell. M’ha agradat.
    Per cert, sabeu que el monument a Colom també guarda un misteri. Es veu que a la capa de l’estàtua que corona el monument hi ha un aporta misteriosa. Si en voleu saber més, cliqueu sobre aquest enllaç:
    http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/margarita-gomez-capa-lestatua-colom-una-porta-666657
    Les il•lustracions són molt divertides. Quina enveja, perquè jo no sé dibuixar gens!
    Felicitats, sou uns cracks!

    ResponElimina
  2. Graciés! Jo són una alumna de 5è B, CEIP Miquel Marti i Pol. Jo també crec que ens a quedat molt bé, hem intentat fer-ho lo millor possible. Espero que hos agradi! :D

    ResponElimina
  3. Hola!! Jo també soc un alumne de 5èB i estic dacaord amb tú, Anna Maria Cabeza Gutés. Gracies! A, i per cert, el títol es meu.

    :)

    ResponElimina

Digues la teva!